De l’ample ventall de possibilitats que existeixen de com gestionar un equip humà, sembla que només se’n considerin dues, que són precisament les que estan als extrems oposats.
El paradigma d’això el tenim, d’una banda, en el model blaugrana, on el gestor creu en el potencial del seu equip humà, utilitza els seus propis recursos i, amb la formació adequada i amb l’entrenador encertat, obté uns resultats espectaculars a un preu raonable. D’això se’n diu creure en les persones.
A l’altre extrem, i demanem excuses als autèntics aficionats (això no va de colors sinó de gestors), hi tenim el model de l’equip blanc, el dels diners fàcils, bàsicament perquè són els de tots, el que compra els serveis d’entrenadors i jugadors, a preus galàctics i amb una ambició sense fonaments prou sòlids per edificar un projecte. La seva forma de fer es basa en el conflicte, en el classisme i en el menyspreu dels altres. Al final però, els resultats són mediocres i el cost, espectacular.
Són molts els aspectes que diferencien l’esperit dels dos equips, forma de fer que es converteix en filosofia de joc, de relació, de vida en resum. Quan et presenten els dilemes que impliquen les dues filosofies, sembla impossible que algú es pugui decantar per la segona, a menys que sigui per incompetència, per ànsia de poder o per diners.
Sinó, com algú pot preferir el joc brut a l’honestedat, el conflicte a l’harmonia, la
supèrbia a la humilitat, la jerarquia a l’equip, o el rebuig dels altres a l’admiració dels mateixos.
A l’analogia que fem entre el món del futbol i el de l’empresa, hi ha una gran diferencia entre tots dos, i és que el futbol cada any fa tabula rasa i comença de zero, mentre que l’empresa comença cada any on va acabar l’any anterior.
De la direcció dependrà que tots ens creguem que formem part d’un gran equip, que s’exhibeix com a exemple i enveja dels altres, o que entrem en una espiral descendent en la que imperi la desafecció i la fugida de la gent “normal”, per acabar jugant a lligues menors.
És Aigües més que un club?
El paradigma d’això el tenim, d’una banda, en el model blaugrana, on el gestor creu en el potencial del seu equip humà, utilitza els seus propis recursos i, amb la formació adequada i amb l’entrenador encertat, obté uns resultats espectaculars a un preu raonable. D’això se’n diu creure en les persones.
A l’altre extrem, i demanem excuses als autèntics aficionats (això no va de colors sinó de gestors), hi tenim el model de l’equip blanc, el dels diners fàcils, bàsicament perquè són els de tots, el que compra els serveis d’entrenadors i jugadors, a preus galàctics i amb una ambició sense fonaments prou sòlids per edificar un projecte. La seva forma de fer es basa en el conflicte, en el classisme i en el menyspreu dels altres. Al final però, els resultats són mediocres i el cost, espectacular.
Són molts els aspectes que diferencien l’esperit dels dos equips, forma de fer que es converteix en filosofia de joc, de relació, de vida en resum. Quan et presenten els dilemes que impliquen les dues filosofies, sembla impossible que algú es pugui decantar per la segona, a menys que sigui per incompetència, per ànsia de poder o per diners.
Sinó, com algú pot preferir el joc brut a l’honestedat, el conflicte a l’harmonia, la
supèrbia a la humilitat, la jerarquia a l’equip, o el rebuig dels altres a l’admiració dels mateixos.
A l’analogia que fem entre el món del futbol i el de l’empresa, hi ha una gran diferencia entre tots dos, i és que el futbol cada any fa tabula rasa i comença de zero, mentre que l’empresa comença cada any on va acabar l’any anterior.
De la direcció dependrà que tots ens creguem que formem part d’un gran equip, que s’exhibeix com a exemple i enveja dels altres, o que entrem en una espiral descendent en la que imperi la desafecció i la fugida de la gent “normal”, per acabar jugant a lligues menors.
És Aigües més que un club?
