Per Miguel Angel Sabadell, astrofísic, publicat al "Muy Interesante" de març de 2010.
Avui s'estén el model de gestor aliè al dia a dia dels treballadors. No només és un error ètic, sinó també empresarial.
Al 1698, Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies, va arribar a la ciutat anglesa de Deptford, on es trobaven les drassanes navals de la reialesa. Es va instal•lar en una casa senyorial amb el seu seguici i es va posar a treballar com a peó per tenir una experiència de primera mà sobre com construïen els britànics els seus excel•lents vaixells.
Dit així sembla fins i tot raonable, però s'imaginen a aquests executius amb màster MBA -o de l'univers, si existís- tacant-se les mans en una cadena de muntatge? En el món econòmic s'ha estès la fal•làcia que es dirigeixen de la mateixa manera una factoria de cotxes, un grup editorial o una planta d'envasat de pernils al tall. Però una fàbrica de xoriços no es gestiona com una de botons per a sotanes: cada negoci té les seves peculiaritats, que únicament es descobreixen des de dins del sistema. En cas contrari, s'està condemnat a dependre d'assessors, tècnics i comandaments intermedis que -encara que sí sàpiguen de l'ofici- explicaran la seva versió dels fets, "amb els talls del director" i en el seu propi interès. Conseqüència? Que el directiu de torn s’ha d’envoltar, essencialment, de persones en qui poder confiar, encara que no tinguin ni idea de què va la història.
El fonamental de la drassana de Deptford no eren les xifres del balanç de comptes. sinó com s'arribava a posar-les en aquest balanç. És clar que un CEO -Chief Executive Officer, és a dir, el cap- ha de saber de gestió empresarial! Però no només d’això. El decisiu acostuma a estar en el detall i, encara que és cert que els arbres moltes vegades no deixen veure el bosc, el que s’enfila a la caseta del guardaboscos corre el risc de no veure els arbres ni el que passa a terra, el lloc que assegura la supervivència de l'ecosistema.
En aquesta època de vagància intel•lectual i d'aristocràcia educativa, un Pere I el Gran resulta impensable. Seguirem reduint països i empreses a números i índexs, oblidant que el component bàsic de l'economia és el treball individual. El primer pas d'aquesta deshumanització ja es va donar als 80, quan el departament de personal va passar a anomenar-se de recursos humans. Vàrem deixar de ser persones i ens van convertir en un bolígraf. I als bolígrafs no se'ls tracta com a éssers humans.
Avui s'estén el model de gestor aliè al dia a dia dels treballadors. No només és un error ètic, sinó també empresarial.
Al 1698, Pere I el Gran, tsar de totes les Rússies, va arribar a la ciutat anglesa de Deptford, on es trobaven les drassanes navals de la reialesa. Es va instal•lar en una casa senyorial amb el seu seguici i es va posar a treballar com a peó per tenir una experiència de primera mà sobre com construïen els britànics els seus excel•lents vaixells.
Dit així sembla fins i tot raonable, però s'imaginen a aquests executius amb màster MBA -o de l'univers, si existís- tacant-se les mans en una cadena de muntatge? En el món econòmic s'ha estès la fal•làcia que es dirigeixen de la mateixa manera una factoria de cotxes, un grup editorial o una planta d'envasat de pernils al tall. Però una fàbrica de xoriços no es gestiona com una de botons per a sotanes: cada negoci té les seves peculiaritats, que únicament es descobreixen des de dins del sistema. En cas contrari, s'està condemnat a dependre d'assessors, tècnics i comandaments intermedis que -encara que sí sàpiguen de l'ofici- explicaran la seva versió dels fets, "amb els talls del director" i en el seu propi interès. Conseqüència? Que el directiu de torn s’ha d’envoltar, essencialment, de persones en qui poder confiar, encara que no tinguin ni idea de què va la història.
El fonamental de la drassana de Deptford no eren les xifres del balanç de comptes. sinó com s'arribava a posar-les en aquest balanç. És clar que un CEO -Chief Executive Officer, és a dir, el cap- ha de saber de gestió empresarial! Però no només d’això. El decisiu acostuma a estar en el detall i, encara que és cert que els arbres moltes vegades no deixen veure el bosc, el que s’enfila a la caseta del guardaboscos corre el risc de no veure els arbres ni el que passa a terra, el lloc que assegura la supervivència de l'ecosistema.
En aquesta època de vagància intel•lectual i d'aristocràcia educativa, un Pere I el Gran resulta impensable. Seguirem reduint països i empreses a números i índexs, oblidant que el component bàsic de l'economia és el treball individual. El primer pas d'aquesta deshumanització ja es va donar als 80, quan el departament de personal va passar a anomenar-se de recursos humans. Vàrem deixar de ser persones i ens van convertir en un bolígraf. I als bolígrafs no se'ls tracta com a éssers humans.
Això és ben bé el que passa a casa nostra. Un article sintètic, genial i escaient.
ResponEliminaLa verdad es que clava la situación de Aigües de Barcelona y Agbar. luego.... es una epidemia???, tranquilos ciudadanos y ciudadanas del mundo, nosotros, la Seccion Sindical tenemos el antidoto, proximamente empezaremos a dar las soluciones, cap de.....
ResponElimina